8M , em sento buida

Spread the love

8M i em sento buida.


8M i em sento buida, si, avui és 8 de Març i em sento buida.
M’agradaria escriure quelcom i no se pas que he de dir.
Tothom preocupat per la mani, la gran mani, la importantíssima mani!
Uns que s’ha de fer! No podem deixar passar-ho! Diuen
Els altres retreuen als primers” feminazis! inconscients! que estem en padèmia!

Mentrestant però…mentrestant els problemes allà estan. Sortim o no sortim segueixen allà.
I penso, val la pena sortir perquè uns quants es puguin fer la foto? Val la pena sortir perque uns quants puguin dir lo feministes que son i quan tornin a casa, tot segueixi igual?

Dones, massa definits com aquells essers extranys que volem callats, neuròtiques histèriques que no hi ha deu que les entengui… i ara, a sobre ens hem de sentir dir feminazis.
I tot per a que? Per que volem el que ens mereixem? Perquè volem ser tractades com qualsevol altra esser humà? Per a poder tenir les mateixes possibilitats i els mateixos drets que els altres éssers humans amb un penjam entre les cames.

Hi ha hagut societats on les coses eren diferents


A la pelicula 300 hi ha una escena al principi de la pelicula on un emisari persa retreu a la dona de Leonides que parli fent-la callar per ser dona.

Aquesta l’hi respon, amb la mirada de Leonides com vulguent dir “no saps pas que l’hi has dit a la meva dona”, que les dones espartanes poden dir el que vulguin ja que només les dones espartanes poden tenir fills espartans que defensin al seu país! Potser en algunes comunitats de l’antiga Grècia eren més avançats que en les modernes societats actuals?


Si, ja se, quin cansanci sempre sentir les mateixes coses.
Però es que son sempre les mateixes, per que no canvíen, per que a sobre en contes d’evolucionar, d’un temps ençà estàn fent una involució.

I van arribant 8M i em sento buida.

Estem retrocedint?

Quantes de nosaltres, ens hem trobat amb un sou mes baix que d’altres companys de feina per fer la mateixa feina?  nooooo, aparentment les empreses tenen els mateixos sous per tots! Ja… i casualment en algunes, hi ha certs plusos que només, tan sols casualment, apareixen en nòmines d’homes.

Quantes de nosaltres ens hem vist avocades a triar entre carrera professional o maternitat?
Aquesta societat està pensada per i pensant amb els homes.
L’ésser humà es, si no vaig errada, l’espècie que mes anys te els cadells depenents i no hem fet una societat en la que això es tingui en compte.

8m i em sento buida.

I ja ni esmentem la situació d’algunes dones a la seva pròpia llar. D’això en parlàvem al post de dijous passat . Quan el llop es dins a casa

Es pengen medalles fins i tot pel que no fan ells.


La femella, està vista com la que se n’encarregarà i deixarà de banda altres aspectes de la seva persona per tenir cura del cau, del menjar i de la cria.
No només això, a nosaltres se’ns presuposen totes aquestes funcions de forma implícita, sense cap mèrit a reconèixer per la nostra banda.
Ara, un home fa el que suposadament li pertocaria fer a una mare, i ho comentem com si hagués sigut una heroicitat!


Fins i tot, l’altre dia va haver-hi un metge que per tuiter va tenir la barra de felicitar-se a ell i a un home, que per telèfon, havia fet el que ell li havia dit per assistir a la seva dona a parir a casa, i resulta que l’heroi era ell pq no s’havia posat nerviós! Ni va esmentar a la mare que va parir a casa!

En cap cas volem haver de renunciar.

I amb això no vull dir que ara vulguem deixar de ser mares, nooo jo vaig ser mare ben conscient que volia ser-ho, però també ben conscient que havia esperat molts anys i que el que havia aconseguit professionalment s’esvaïría.


I així va ser: – No baixes de cap tren, em van dir, però clar, potser ara, no anirà tant de pressa i això que no vaig demanar gairebé cap canvi de jornada laboral, la meva reducció de jornada per materinitat va ser de 40 a 35 h setmanals!
I tot i així… problemes, o hi renúncies o no anirem bé, que si els números no surten, que si tomba que si gira.


Resultat: Informe detallat de la productivitat desde la meva incorporació ( havia augmentat)
Resultat: Com t’has atrevit a fer això? Em van preguntar!
Resultat : 6 mesos despres era fora de l’empresa perque ja no ho suportava mes. Bé, jo i algunes dones mes, que havien estat mares i tenien responsabilitats com jo. Vem estar subtilment assetjades fins que vem acceptar un tracte per deixar l’empresa.

I encara ens pregunteu perque som tant pesades? Neuròtiques, i histèriques? Really???

Doncs pq no tenim una societat preparada perque cadascú de nosaltres pugui ser persona i professional. No senyors no ho tenim.
Maregem la perdiu però no es fan canvis viables.

La educació de base no canvia .

I a la vegada, no eduquem pel respecte cap a l’altre sexe, seguim alentant que les dones son el sexe dèbil, que les dones tenen el seu paper de cures i segons quines coses no son per dones.
O fins i tot pitjor, que segons quines coses no son per homes!
Aquest fet implicit que hi ha coses de dones i coses d’homes! Mare meva, doncs senyoros de la societat a part de parir i menstruar cada 28 dies ( que no tinc gens clar que el sexe no-dèbil, aguantés) la resta de coses no haurien de tenir sexe .
Perque cadascú hauría de poder ser lliure de fer el que vulgués amb la seva vida.

Es una lluita que desgasta

Però No! malauradament, no es així, i com he dit fa unes linies, la cosa empitjora, i jo veig que torna a ser 8M i em sento buida, cada dia sento i veig mes masclisme quotidià, alló que ara anomenem micro-masclismes.


Seguim vestint i parlant de les nenes com les princeses i dels nens com els reis de la casa.
Veiem com segons quins tipus de música amb lletres ja no masclistes, sino misògines directament, triomfen com si el que diguessin les seves lletres, no fossin autèntiques barbaritats.
I tant les escolten homes com dones.

Partits polítics que tenen un mínim de discurs feminista i al final acaba sortint que no el posen en pràctica ni a casa seva.

I així un exemple darrera un altre.

Així que jo, que voleu que us digui, el feminisme l’hem d’exercir cadascun de nosaltres amb coherència cada dia a cada moment.
Com un efecte papallona, amb els nostres fets, la nostra manera de transmetre la vida als fills.


Perque jo, jo ja no confio en cap canvi, que no vingui de la coherència quotidiana.
Perquè per desgràcia una manifestació a l’any no ens porta enlloc.

Que consti amb això, que sóc conscient que sense lluita i sense manifestacions no hi ha canvi. Però em rebela, la manipulació mediàtica que en fan molts de la nostra mani del 8M, per acabar en un No Res.

Esperança de futur…

A mi, només em consola quan la meva filla de 13 anys, em diu

-Mama, quina vergonya alièna em fa la X, va tot el dia desesperada buscant un novio com si en aquesta vida, això fos tot al que ha d’aspirar una dona.

-mama avui els he hagut de dir a les meves companyes que per molt que els agradin segons quines cançons per la música, no poden seguir consumint una cosa que ens menysté

-Mama, no se que hi tenen al cap aquests masclistes Heterobàsics…

Bé, almenys me’n vaig a dormir pensant, no et serà fàcil filla, però seras tu, lliure i valenta al capdavant de la teva vida.

M’agradaria acabar amb l’últim article que vaig llegir de Cristina Fallaras @LaFallaras .

Com gairebé sempre és sublim, una societat patriarcal que ens menysté infantilitzant-nos.

Be the first to reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *