Eduquem o ens queixem?

Spread the love

Eduquem o ens queixem?

Eduquem o ens queixem? És un post sorgit de moltes converses i d’un cafè llarg de quatre hores dilluns passat a la tarda.

Jo Resclar, puc donar la raó a aquells que pensen que el sexe és una part important en les nostres vides.
Les relacions afectives i les relacions físiques entre éssers d’una mateixa espècie són vitals per la supervivència d’aquesta espècie. Per la procreació de la mateixa. Necessitem el contacte amb altres espècimens de la nostra mateixa espècie.
Hi estic d’acord.


Ara bé, som éssers humans i segons alguns grans estudiosos mundials, som el que ens agrada autoanomenar-nos una espècie intel·ligent (quedi dit que a vegades ho dubtem i molt), una espècie animal que té la capacitat de raonar les coses, una espècie humana que té la capacitat de ser, si més no, de forma intel·lectual, superior a les altres espècies animals.

I aquí és on rau el gran problema de tot plegat. Fem de les relacions afectives entre membres de la mateixa espècie una forma de mostrar-nos superiors a altres membres de la mateixa espècie.
M’explicaré.

Quan algun ésser primitiu de l’espècie humana raona fins al punt de deixar anar frases com “Si un està sol omple la seva soledat amb pel·lícules eròtiques” o “és impossible que un home no ejaculi dins d’una dona perquè ho digui una llei” ens mostra que l’evolució de l’espècie humana no és evolució sinó involució.


Anem a pams que jo mateix em lio !


Ja hem parlat en diverses ocasions de què les persones, i com a persones que som, han de mantenir un respecte uns cap als altres.
Però no, ens entossudim en mostrar la nostra superioritat a cada moment, ens entossudim en què el nostre propi i singular plaer és el plaer de tota la humanitat, ens entossudim en què cada un som el centre dels centres de tot l’univers mundial.


A veure, reconec que hi ha un mercat de cinema eròtic o pornogràfic cada vegada més extens, variat i amb un accés molt i molt fàcil. Però el cinema és el cinema i la realitat és la realitat. I crec que els problemes dels nostres adolescents, novells en relacions sexuals, i el voler portar a terme pràctiques sexuals que han visualitzat per internet serà un dels nostres pròxims posts.


Però és que un adolescent, seguit per molts altres adolescents va fer gala, i no fa gaires temps, què ell ejaculava dins les seves conquestes dient-los que no patissin que era estèril ja què, el sexe amb preservatiu no l’hi era tan plaent.

Noi, coom vols que t’ho expliqui? t’aguantes i respectes als altres? compres preservatius mes fins? o potser el problema que tens és que ningú (i em refereixo als pares) t’ha explicat com funciona la vida ?


Tal faràs, tal trobaràs xiquet !


A qui se li acudiria portar a la realitat formes de fer de certes pel·lícules d’acció per exemple? Doncs amb el sexe bastant semblant. Però aquelles persones que se’ls hi hauria de presumir uns coneixements més importants per l’edat i l’experiència ens demostren a vegades que confiem massa en les persones. I per això fèiem referència al principi a aquelles frases que va dir fa uns dies cert autor amb certa reputació.


Si estic mantenint relacions sexuals amb una dona i sense preservatiu i ella em diu que no ejaculi dins seu simplement pel fet que no ho vol, doncs es respecta com a un límit que té ella o com a quelcom que ella no ens dóna permís. Però no, jo tiro milles i faig el que jo vull passant dels altres, enganyant-los i buscant únicament el meu propi plaer sexual !

On trobem més respecte?


Aquests temes em porten de cop i volta a pensar-ne uns altres que de ben segur molts de vosaltres hi estareu d’acord.
És en espais més liberals on hi ha més respecte per les persones.


Últimament hem anat a alguna cala nudista, cales on hi ha persones que practiquen nudisme, persones que no i alguna dona que va alternant segons ganes i gust si fan topless o nudisme. Doncs molt poques dones (sempre hi ha l’excepció) se senten observades per mostrar completament el seu cos en un entorn on hi ha molts desconeguts també nuus i que a la vista de molts dirien que tantes persones despullades ha d’acabar amb una orgia de dimensions èpiques.


La diferència d’anar a una platja tèxtil, o convencional, fer topless i que et notis com a gran part del teu voltant t’està mirant de reüll realment és bastant fastigosa i repugnant. Sentir-se objecte i desig, sentir-se sexualitzat, notar-se tan observat fins al punt de creure que s’està fent quelcom malament.

Per altra banda, no s’entén que un home pot mostrar el seu meravellós tors completament nuu (meravellós i a vegades eròtic) però una dona no ho pot fer amb normalitat, una dona l’ha d’amagar perquè si el mostra està provocant a l’home.

Bé, no sempre però ja en parlarem.


Podriem parlar molt abastament del desconegut mon del BDSM, o inclús del món de les trobades sexuals entre diferents parelles ja sigui en diversos clubs swingers o en l’àmbit privat.

En aquest aspecte, ja us avancem que estem treballant en un post sobre l’assetjador o assetjadora encobert en certs llocs i pràctiques. Que hi són i potser són molt més perillosos que en àmbits quotidians.

Eduquem o ens queixem?

Tornem al fil…

Tornem al fil del què ens portava a escriure aquest post avui.
A vegades sentim que cada vegada escrivim els posts amb menys alegria i amb una decepció cap a l’espècie humana cada vegada molt més gran. Però és que no n’hi ha per menys !


Pares que ens llegiu, realment trobeu correcte que l’educació d’un fill no inclogui educació en el respecte cap als altres? trobeu correcte que no es parli de sexe i sexualitat, de forma oberta i sense els riures típics? Creieu que al vostre fill o filla tot l’hi és permès? quina societat voleu pels vostres fills i/o nets?
Reflexioneu vosaltres si us plau, que a mi tan sols em surten improperis, insults i ganes d’agafar-ne a més d’un pel coll.

Dilluns el cafè va donar fruits

Totes aquestes reflexions fa temps que ens les anem fent, però precisament com dèiem dilluns a la tarda fent un cafè, hi vam tornar a donar voltes. Per què és un tema que ens acaba indignant. I ara parla la Shhhb0.

El post d’avui és un garbuix d’idees que ens ronden pel cap, totes amb un tema en comú, la sexualitat, el gran tabú de la societat i la gran xacra a la vegada.

La gran xacra perquè mentre nosaltres li donem voltes i diem que el problema és de base, de pedagogia, d’educació des de petits sembla que a la vegada, tots ens queixem com si fos cosa d’un altre arreglar- ho.

Ens esparveren a tots, les violacions en grup, o les violacions en general.Malauradament però, ja se n’ha tornat a sentir fa molt poc una altra en grup a Mataró. Els feminicidis ( aquesta setmana a Alacant) . La violència vicaria ( sembla que s’ha trobat el cadàver del pare assassí del nen de Barcelona, i ahir una periodista encara o blanquejava). L’assetjament a les dones és un continu, l’artista Paula Bonet, torna a tenir problemes amb el seu assetjador, per què després d’un any en que s’ha hagut de canviar el taller de lloc, ell l’ha tornat a trobar. I així aniriem apuntant coses.

Eduquem o ens queixem?
Som responsables al 100%?

Com dèiem, on és la societat! On són els canvis?

No senyors, molts de nosaltres som pares, oncles, mares, tietes, cosins o cosines, germans o germanes, amics o amigues. I tenim boca per dir Prou! Per aquí no!

Però sobretot molts som pares, i ara com a mare us diré, que és hora de responsabilitzar- nos, gent! Eduquem o ens queixem?

Que ni l’escola, ni les extraescolars, ni els amics ni els avis, ni els monitors, són els responsables dels vostres fills. No senyors no, els responsables dels fills són els pares i mares de cada criatura. I en nosaltres rau transmetre des de la primera a l’última de les normes i valors que els ensenyem.

La societat pot estar malalta i falta de valors, però som nosaltres els que els hi hem de transmetre.

Ens queixem de la tecnologia, de les xarxes socials, dels youtubers, tik-tokers i merdes vàries ( com diria la meva adolescent de 13 anys) però… Quants nens petits veiem amb un mòbil o una tauleta a la mà?

Evidentment són una eina molt pràctica.

Els donem de petits les pantalletes perquè no emprenyin, per què anem cansats, anem de bòlit o simplement no ens ve de gust jugar amb una criatura i després pretenem que de més grans no vegin segons quines coses.

Mireu, segurament molts dels que ens llegiu avui no ho heu fet, però malauradament molta gent ho fa. Si escrivim això, és perquè jo com a mare, les he vist aquestes coses, perquè jo com a mare, he anat pel món amb una criatura petita que calia explicar- li que ara ens havíem d’esperar, estar callats o no podíem tocar alguna cosa. Amb la bossa que semblava la Mary Poppins perquè portava un bloc i llàpis per pintar, un conte, un mini joc de taula i el que calgués.

Una criatura a qui explicar com comportar-se en cada moment i el perquè.

Clar donar- los una pantalla i que no emprenyin és infinitament més pràctic. És veritat. Però llavors l’aprenentatge com voleu que l’agafin, per osmosi?

I quan es fan grans no sabem i ens en fem creus de: Com és que els meus fills han vist aquestes coses? O pitjor, que diuen que els fills dels altres veuen pornografia de ben petits! No senyors i senyores, els fills dels altres no! El seu! Eduquem o ens queixem?

Però de què ens estranyem ara?

Si el vau deixar amb la pantalla a la seva bola? No li heu explicat res, no us heu assegut a explicar- los quatre coses, però és que, ni tan sols us heu pres la molèstia de veure que miraven els vostres fills. I per tant no teniu ni punyetera idea per exemple que ara que són adolescents, n’hi ha que quan miren anime, saben que si entren a la mateixa pàgina per una via o per una altra, els surt la pornografia o no.

Tu no ho saps però ells sí. I sabeu?

Ara que ja en tenen 13, els que us hagi passat ja no arribeu a temps, perquè segurament des de els 11 pel cap baix, n’estan mirant.

I si jo sé totes aquestes coses és perquè me les ha explicat la meva filla. Quan anava a primària hi havia companys de classe que amb 11 anys ja havien vist pornografia, la meva filla llavors venia i em preguntava, i em deia que li expliqués alguna cosa que aquests companys els explicaven. I els seus amics i ella necessitaven que jo els digués si allò era veritat.

Els mateixos amics de ma filla, no s’atrevien a parlar amb els seus pares, i sabien que la meva filla i jo parlàvem del que fes falta. Evidentment sense tabús, però en la mesura de la seva edat. Així que més d’una vegada em va tocar calmar a ma filla no d’haver vist, però si d’haver sentit, coses que no pertocaven i saber que aquella explicació acabaria servint per a 6 o 7 criatures més.

Amb tot això volem dir, que no podem pretendre donar la culpa del que passa a “La Societat” Com a ens a part. Perquè la societat, som nosaltres. Els que hem decidit tenir fills i ara ens posem les mans al cap. Eduquem o ens queixem?

Els que vam donar pantalles i esperàvem que l’escola, les extraescolars, els monitors i els avis, fessin el que nosaltres havíem de fer.

Sense manual d’instruccions.

Dit això, jo he donat a la meva filla el que s’anomena una educació respectuosa. L’he escoltat i li he explicat les coses, no he utilitzat el càstig per què em fes cas, sinó que li he inculcat que està bé o malament per unes raons. I tot i que se m’ha titllat de tarada, perquè això ho vaig començar el 2008, ara com ara, recullo fruits.

És veritat, ha estat cansat i difícil, ningú em va dir que seria fàcil i a voltes hauria tirat la tovallola, per què entre els que em deien que estava grillada i els que ho solucionaven tot amb la pantalleta, allà estava jo, ajupida explicant coses a ma filla al mig del carrer, del parc o la botiga, sabent que em miraven com si fos boja.

Però sabeu que us dic?

Ara tinc una adolescent que segueix preguntant les coses, que raona, i que para els peus als seus companys/es quan fa falta.

Evidentment que em diu mama no siguis boomer, que ara de segons que no vol parlar i que si pot no surt de la seva cova/ habitació si no és estrictament necessari, però que també m’explica a les hores de menjar el que la preocupa o el que no veu clar que ha vist a internet.

O el que li preocupa o no veu clar del món que l’envolta. I si, he comès molts errors, i en seguiré cometent, però com li dic a ella mateixa, mira ho faig el millor que puc, però el que mai em podrà dir ningú és que no he treballat la meva responsabilitat. No hi havia manual d’instruccions, però me n’he fet responsable. Així que eduquem o ens queixem?


Com sempre us deixem aquí Qui som, pels que ens llegiu per primera vegada.

Be the first to reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *