El meu feminisme 1

Spread the love

El meu feminisme. Sóc feminista no misàndrica.

El meu feminisme. Sóc feminista no misàndrica. Doncs si, sóc feminista i de fet des de ben petita. Us posaré en context.

Jo sóc feminista, des de sempre, des de petita.Vaig néixer el 1970 i mai havia entès el perquè de moltes coses que passaven al meu voltant. Converses, bromes, que les mares, ( una gran majoria llavors) estesin a casa, mentre els pares anaven a treballar. Subtileses que demostraven que els homes podien fer coses que les dones no.


No ho entenia, de fet mes que no entendre-ho, em produïa un malestar i unes ganes de rebel.lió al meu petit caparró, que vaig arribar a pensar que potser jo era rara.


Jo volia ser astronauta, anar a descobrir tots els misteris de l’univers. Però veient el que m’envoltava ja em veia a venir que ningú contava que aquella nena acabés donant voltes per l’espai.


Vaig anar creixent i la cosa per mi, no millorava. Seguien les brometes, les falses llibertats adquirides per les dones, hi havia més dones treballant fora de casa, però molt, molt, l’essència de la gent, de la vida quotidiana no havia canviat gaire.

Vaig descobrir que tenia nom! Jo era feminista!


El que si va canviar, és que jo vaig descobrir, que la meva forma de pensar tenia un nom. Era feminista.

Bé, jo volia tenir els mateixos drets i oportunitats com qualsevol altra persona. Res més, ni més ni menys. Sempre he pensat que tots tenim dret a escollir que volem fer amb les nostres vides a banda del sexe que tinguem o el gènere que exercim.

Que és això de feines d’homes o de dones? Per posar un exemple: A veure, jo, hi ha feines que mai a la vida m’han cridat l’atenció o me’n cridaran, però, perquè un home o una dona no poden triar qualsevol feina sense que se’ls posi una etiqueta?

Qui diu feines diu colors, actituds, hobbies, maneres de vestir…

Doncs bé, passen els anys i em reafirmo en tot el que pensava, de fet va haver-hi un temps que fins i tot em va fer la sensació que hi havia coses que ja s’estaven superant, però no, no és pas així, ha estat tot un miratge que ha fet que el discurs masclista, hagi tornat a agafar força empenta.

Doncs bé, dit això i sentint-me molt i molt feminista, entraré en matèria.

Per una banda he dit que sóc feminista, no misàndrica. Per si no heu sentit mai que és la misàndria, és el fet de tenir odi als homes, a tot el que hagi de veure amb la masculinitat. Sería l’homòleg a la misoginia, cap a la masculinitat.

Vull deixar clar que de fet, el feminisme en el seu origen sempre havia estat inclusiu, el fet de lluitar per un dret propi, no ha d’anar pas, en contra d’un altre.

La meva defensa, no és un atac.

El meu feminisme, no és un atac.

Que jo em defensi no vol dir pas que t’estigui atacant a tu. A no ser, és clar que siguis tu el masclista que m’està atacant. Per això no puc entendre perquè molts homes senten, que se’ls ataca quan es denuncien pràctiques masclistes, homes masclistes o actituds masclistes.

Estic denunciant, fets, actituds i persones concretes, si res del que dic és quelcom que facis, no et sentis interpel·lat, però si us plau, no em demanis que pari, perquè el problema és molt gros.

Per què no m’ajudes?

I llavors és quan a més a més, et diré i perquè no m’ajudes? Si, si, ajuda’m si no t’agrada. De fet ens fa mal a tots dos. A mi perquè em menysté com a persona i a tu, perquè us posa a tots en el mateix sac.

De fet, si et molesta suposo que és perque tu si em consideres un igual. Tu si em respectes. Tu si prioritzes a tothom com a persona i no per sexes o gèneres.

Doncs llavors, tu també ets feminista. També busques la igualtat i també vols que el masclisme no embruti a tots els homes.

Ara hi haurà moltes feministes que es posaran les mans al cap! Que dius tu ara! Aquesta és la nostra lluita! Que no s’hi fiquin! No som nenes petites!

Aiiii… frases que ja he llegit i sentit moltes vegades i ho sento, però no hi estic d’acord.

Jo vull lluitar les igualtats amb els meus companys homes, perquè crec que només fent-ho des de la unió real, sense diferències ni prepotències, és quan farem el canvi just i real.

Jo no vull aliats, jo vull companys de camí. Jo no vull aliats que em donin copets a l’esquena i diguin, sí que tens raó sí. Que fort eh! Quanta injustícia!

Jo vull companys de camí.

No! Jo vull companys de camí, que quan sentin o vegin alguna actitud masclista, es plantin davant aquell amic, company de feina o home que vegin pel carrer i els diguin PROU! Per aquí no!

Que els demostrin que no som les dones només les que ens queixem, si no que els seus congèneres no els riuen les gràcies, no els consenteixen menysteniments, no els toleren que pel seu masclisme nosaltres en sortim malparades i ells també. Aquest és el meu feminisme.

El meu feminisme. Vull companys no aliats.
Vull companys no aliats.

Perquè, tinguem-ho clar noies, els masclistes només creuen que nosaltres som unes feminazis histèriques, els és ben bé igual el que nosaltres diguem o fem. Per ells no som més que unes:

-Putes

-Mamarratxes

-Estretes

-Feminazis

-Bolleras

I un llarg etc.

Una lluita comuna.

Doncs si, el masclisme l’hem d’enfrontar entre tots, sense tolerar cap petita esquerda. Perquè realment ens colpeja a tots. I això no limita pas la nostra lluita, al contrari, la fa mes plena de sentit que mai, i tampoc fa que nosaltres no hàgim de tenir la nostra sororitat com a dones, clar que no, malauradament, en moltes circumstàncies l’haurem de tenir igual perquè ens trobarem soles, per què les circumstàncies ens ho hauran portat així.

Tampoc vol dir que no puguem reunir-nos només nosaltres per algunes coses, no vull dir pas res d’això, el que vull dir es que o anem tots a l’una, o els nostres veritables companys de camí, ho són de veritat, exercint el seu feminisme de debò, o això trigarà molt més del que volem i ens podem permetre.

Per desgràcia, hi ha extrems a tot arreu, per això he començat dient sóc feminista no soc misàndrica. Malauradament, he sentit dones misàndriques que s’escuden en el feminisme. Ja em perdonaran pero no és el meu feminisme. De fet, ni em representa ni ho considero feminisme. Per la senzilla raó que odiar el diferent no és el que pretenc, el que vull és que se’m respecti així que el que no faré és buscar respecte perdent-lo cap al diferent.

Si, si, he dit diferent, i tant que ho he dit. Perquè ho som. Com a persones tenim els mateixos drets però som diferents. I la diferència no excusa cap comportament ni norma en contra de l’altre.

Al contrari, som diferents i com a tal ho hauríem de veure com una riquesa que ens complementa, la diferència no és cap excusa barata per dir que l’home o la dona, és més que l’altre.

I si, és una lluita comuna perquè el que vull és una societat justa i equitativa, si equitativa, perquè tots tenim els mateixos drets, però no les mateixes necessitats, per això parlo del principi d’ equitat, no d’ igualtat, però això … un altre dia. Societat: Justa, igualitària i equitativa.

Principi de dualitat. El Ying i el yang

Segons aquesta idea, cada ésser, objecte o pensament és una unitat composta per dues facetes o “forces”; cada cosa té un complement del qual depèn per a poder existir i que, alhora, es troba en el seu propi interior. Aquestes dues forces són dinàmiques, atraient-se (quan són de natura oposada) i repel·lint-se (quan són de la mateixa natura) constantment.

Això implica que no existeix res a l’estat pur ni en absoluta quietud, sinó que tot es transforma contínuament; la sola realitat existent és el canvi. Per exemple, qualsevol idea pot ser considerada com el seu contrari si se la mira des d’un altre punt de vista o, encara, tota idea acabarà convertint-se o engendrant el seu contrari.

I que vull dir amb això? Doncs que res és millor que res, que les diferències enriqueixen i que tots portem una miqueta del que no som dins nostre. Que a banda de tenir dos sexes diferents de naixement, al cap i a la fi som persones, i que per tant, com a tals els drets i les oportunitats no han de canviar.

Això és una petita introducció a com veig el feminisme i com l’exerceixo i li intento transmetre a la meva filla, i als que m’envolten, però aquest post serà molt llarg, no sé si hi haurà només segona part o tercera, quarta i cinquena, el que si sé, és que no he acabat aquí.

Com sempre us deixem aquí QUI SOM pels que ens llegiu per primera vegada.

Avui ha parlat @Shhhb0, el post de dijous vinent parlarà @Resclar1 explicant el seu feminisme.


Aquí us deixem enllaçats els post que anem escrivint sobre el feminisme per què us sigui fàcil seguir el fil.

El meu feminisme 2

Dones que acusen

Dones que acusen 2

Professió i feminisme

Professió i feminisme 2

Professió i feminisme. Conclusions.

El patriarcat també contra els homes

Em vesteixo com jo vull

Feminisme i perspectiva LGTBIQ

Gestació subrogada. Ús o abús?

2 thoughts on “El meu feminisme 1

  1. I no és trist que per a poder plantejar aquesta situació que sempre hi ha estat, últimament més d’actualitat, haguem de tenir el dilema de posicionar-nos amb dos adjectius qualificatius que mostren molt clarament el nostre gènere?
    Quan no caldrà escriure més sobre aquest tema?
    El fet de diferenciar entre “Feminisme “i “Masclisme” ja planteja dos postures… és obvi que a nivel biològic hi existeix.. però no hauria d’existir a nivel social
    Tot som iguals.

    1. Estem d’acord Gata, malauradament, en contes de millorar, és un problema que s’agreuja. Tant de bo poguéssim deixar de posicionar-nos i no haguéssim d’utilitzar mai mes aquests adjectius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *