Em vesteixo com jo vull

Spread the love

Em vesteixo com jo vull.

Em vesteixo com jo vull. Imatge i feminisme. Començaré parlant de com vestir. Del que podem fer o portar les dones pel carrer.

Últimament hi ha hagut dues coses que m’han fet decidir a dedicar un post sobre el feminisme a aquest tema.

Una de les coses va ser un enfilall de Twitter d’una noia que explicava l’experiència desagradable que havia tingut després de decidir que aquell dia no es posava sostenidor.

Va agafar el tren i allà mateix, un noi no parava de mirar-la i fins i tot va tenir el rostre, per no dir els sants collons d’agafar el mòbil i fer-li una foto.

Fins aquí tots podem pensar que, que fort. Però no! Resulta que si jo ja havia trobat fora de lloc que un home hagués tingut el morro de fer això ( recordem que hi ha lleis de protecció d’imatge, no es pot anar fotografiant a la gent pel carrer perquè vull) les contestes de molts homes i alguna dona, ja van ser per emmarcar.

Que si ho estaves provocant, que si és el que volies, que buscaves que et miressin, que per què amb la samarreta ajustada… De l’alçada del “que esperava que passes vestida així”

Bus… queu… ajuuuuuda…

A veure homes troglodites del món. Si vosaltres no heu evolucionat suficient bus…que…u… ajuuuuda. Però deixeu que ens vestim com vulguem collons!

Una mica d’història sobre vestuari femení, el sostenidor va sorgir per substituir la cotilla, per una banda per què a finals del 1800 ja va haver-hi metges que van adonar-se que la cotilla portava greus problemes de salut. I per l’altra per què va haver-hi un moviment de dones que veien que amb la cotilla no tenien mobilitat per fer el que volguessin.

Per mi, no és un problema portar sostenidor, al contrari, la roba interior m’agrada i gaudeixo tant de tenir-ne com la resta de la meva roba. Però hi ha dones que els és incòmoda, no tenen ganes de posar-se’n i tenen tot el dret a no portar el que no els agrada. I qui sou vosaltres per dir-los com s’han de vestir?

La feminista Susan Brownmiller en el seu llibre Femininity (1984) va adoptar la posició que les dones sense sostenidors sorprenen i fan enfadar els homes perquè els homes “implícitament pensen que ells són els amos dels pits i que només ells haurien de llevar-los els sostenidors “.

Que voleu que us digui, veient la reacció d’aquest noi i les posteriors contestes, em doneu raons per pensar que la Sra Brownmiller tenia raó.

Com sempre encara hi ha massa homes que pensen que les dones els pertanyen.

Hauríem de començar a pensar que tant homes com dones hauríem de poder vestir com vulguem. Sense sostenidor, marcant el cos, faldilles més llargues o més curtes, com a cadascuna li plagui. Per què a banda dels vostres desitjos sexuals irrefrenables existeix també la llibertat de les dones a vestir com més còmodes estiguin. Si, em sap greu si ningú us ho havia advertit però és així.

Tinc plena llibertat.

La meva llibertat de vestir com m’agradi i em faci estar còmoda passa per davant del teu desig poc evolucionat.

I no ser agredida ni verbalment, ni amb mirades fora de lloc ni per descomptat agredida físicament. Les dones anem pel carrer i si veiem un home que sexualment ens atrau no fem res d’això, el mirem i tant, el molestem? No, mirem i santes pasqües. La majoria de vegades ell ni se n’assabenta. No fa falta treure la testosterona de mascle Alpha, us la podeu guardar a la butxaca per què està totalment fora de lloc.

Doncs bé, arran d’això vaig entendre, bé de fet ja ho sabia, més que entendre, vaig corroborar l’altra cosa que feia dies que em rondava pel cap i que precisament havia estat parlant amb el @Resclar .

Donant voltes pel meu cap.

La meva filla sempre ha estat força peculiar a l’hora de fer segons que. De ben petita ja va començar a demanar- me de portar els mitjons desaparellats, bé si ella és feliç així, no em va semblar malament si el seu dia ha de començar amb més alegria si porta un mitjó de ratlles i un de flors, doncs au, alegria, alegria. Si tenia ganes de sortir disfressada doncs que sortís disfressada, quin mal hi ha, és una nena petita i creativa, que gaudeixi. I si la disfressa implicava pintar-se les galtes amb dos cors, doncs pintàvem galtes.

I no fa massa em va preguntar si podia sortir al carrer amb la, ratlla als ulls que portava, per què fins ara les amigues li havien vist sempre a través de la pantalla i li feia gràcia que li veiessin al natural.

Doncs em vaig quedar ben parada. No sabia pas que dir, de primer va ser un millor que no X, i em diu, però per què? No anem pas a l’Institut, anem a berenar i a fer- nos fotos per nosaltres.

Aquí em va enxampar, tenia raó, només era una ratlla als ulls, anava amb texans, samarreta, una dessuadora 3 talles més gran i vambes. I jo em sentia incòmoda de deixar-la sortir amb la ratlla pintada.

Aquell dia li vaig explicar que dubtava, que m’ho deixes pensar per un altre dia, que s’ho tragués per favor i em deixes reflexionar-ho per què no n’estava segura.

Per què, per què, per què.

Sí, el meu cap va començar a donar voltes al tema sense parar. Per què? Doncs suposo que precisament per coses com les que he explicat abans. Per què ja no és una nena i ara se li podrien crear situacions com aquestes? Per què ja no té edat per ser la nena disfressada i tampoc en te per ser la noia pintada?

Per què amb 13 anys li haig de començar a prohibir coses? Quan ella només anava a fer el ximple amb les amigues.

Massa aviat per haver de començar a vigilar on vas, que fas o que et poses. Però tristament és així, mentre escric això un altre cas d’assetjament sexual surt a les notícies, aquest cop, però per què la víctima ha tallat el penis al seu agressor, notícia fresca que a veure com acabarà, per què, per ara la detinguda és ella.

I van sumant per què per desgràcia no paren, el post fa dies que l’estic escrivint i els casos segueixen succeint. I com sempre, la culpa en moltes de les justificacions és de les dones, de com vestim i on ens hem ficat perquè ens passés.

Mentrestant se’ns culpabilitza.

Però mentre se’ns culpabilitza, seguim anant pel carrer amb els ulls al clatell, receloses de trobar un home en segons quin carreró, de dia o de nit, o de lluny veure un grup d’homes i travessar de vorera, i ho fem inconscientment moltes vegades, ho portem arrelat i simplement ho fem.

I quan tenim filles perpetuem la por, per què sense voler els transmetem que el carrer és un perill. Però el més trist no és que nosaltres previnguem a les nostres filles amb paraules o actituds que ens veuen fer des de petites, el més trist és que ho fem per què segueix passant, i en el fons és necessari.

I per què, no només passen coses és que a banda tant si ens passen com si no ens passen directament, ens sentirem jutjades per si ho hem pogut o no evitar. Per què totes sabem que les primeres frases que segurament sentirem són:

Em vesteixo com jo vull

Per què anaves sola?

Per què anaves per allà?

Que hi feies a aquella hora?

Per què et vas vestir així?

Aquell carrer tothom ho sap que….

i podríem seguir, per què el patriarcat ens culpabilitzarà en boca d’homes, dones, amics i amigues, veïns i veïnes, metges, policies, periodistes, tertulians, jutges, advocats i tot aquell que vulgui obrir la seva boca tant si hi està involucrat com no.

Deixant clar que no tots els metges i policies (Homes o dones) ni advocats ni jutges que intervinguin en aquests casos actuaran malament, però per desgràcia tots sabem que encara n’hi ha masses que ni estan preparats ni molts, volen estar-ho.

I per això la realitat del, Em vesteixo com jo vull, encara és una fal.làcia.

Entenent algunes coses.

I llavors és quan entenc els meus recels a la pregunta de la meva filla, és que filla meva, no estem en una societat ni justa, ni respectuosa ni preparada. Per començar si ho estiguéssim, no passaria tan sovint i per seguir no ens preocuparia tant o més el judici previ de tots aquells que se’ns creuaran pel carrer, ens acabi passant o no qualsevol mena d’agressió sexual.

Perquè no oblidem senyores i senyors que no fa falta arribar a una violació per què les dones siguem agredides sexualment. El cas del qual parlava al principi, ja és una agressió per ella mateixa, ningú te cap dret a mirar fixament els pits d’una dona i fer-ne fotos simplement per què aquell dia o cada dia ha decidit prescindir d’una peça de roba que li molesta o l’encotilla.

Ningú te cap dret a incomodar-te comentant pel carrer el teu aspecte físic per què li ve de gust, si t’ha agradat ens n’alegrem pels teus ulls, però no m’incomodis per què el que per tu és una floreta per mi és una incomoditat, sigui o no feta amb més o menys gràcia.

Ningú té cap dret a fregar-te més del conte en un lloc amb molta gent, ni fregar-te ni tocar-te el cul que també en queden masses d’aquests.

Ningú té cap dret a enviar-te fotografies no demanades ni a demanar fotografies a dones desconegudes per xarxes socials.

Ningú té, ningú té, ningú té …però tot segueix passant.

I perquè? doncs per què a la societat patriarcal, ja li està bé, de fet és evident que ho fomenta, que les dones visquem amb por, recordem que som més de la meitat de la població mundial. Us imagineu si les dones del món no visquessin amb por?

Potser llavors la resposta a la meva filla hauria estat:

-És clar X, que pots sortir amb la ratlla pintada, no calia preguntar-m’ho. Et pots vestir com vulguis, i ella s’hauria pogut sentir com ens sentiríem totes les dones del món:

Em vesteixo com jo vull.


Com sempre us deixem enllaçat Qui som, per aquells que ens llegiu per primera vegada.

Em vesteixo com jo vull.
Em vesteixo com jo vull. Em vesteixo com jo vull? Em puc vestir com jo vull?

Be the first to reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *