Etern perill

Spread the love

Etern perill

Etern perill. Teniem el post d’aquesta setmana gairebé acabat, però la notícia d’Igualada no m’ha deixat dormir.

No puc treure’m aquesta noia/ nena del cap. M’esgarrifo, m’ofego, intento deixar de pensar-hi. No perquè no hi vulgui pensar més, sinó perquè no puc deixar de pensar-hi desde l’empatia, des de la sororitat, des de el seu ésser, des de la seva pell.

Vaig llegir la notícia ahir al vespre, just abans d’anar a dormir, en aquella estona que aprofito per llegir una mica dins el llit, estona de relax per evadir-me o posar-me al dia abans de desconnectar.

Ahir vaig triar posar-me al dia i per un moment durant la nit pensava, en quina maleïda hora vaig decidir no obrir el llibre, hauria pogut desconnectar i demà ja me n’hauria assabentat.

Però seguidament un nus fort i roent se’m clavava a la boca de l’estómac. Un nus que em transportava a pensaments sobre com podrà ser capaç de portar-ho ella? Com ets capaç de pensar, ni tan sols per uns segons en “Ja me n’hauria assabentat”?

Perquè ella, ja no s’ho podrà treure mai més del cap, ni del cos, ni de l’ànima, segurament.

Etern perill
Etern perill

Un cos, que per les coses que hem pogut llegir, de la brutalitat de l’agressió ha quedat malmès. Que vés a saber si es recupera del tot, per què en el moment que escrivim això, ja ha hagut de passar per quiròfan. Un cos que començava a viure.

Un cap que tenia mil idees per fer, mil desitjos per assolir, mil pensaments diferents. Però ara, potser ja només queda una idea, potser ja només hi queda un desig, ja només te un pensament.

Una idea, un desig, un pensament que l’envoltaran en un continu infinit, que la tornaran a portar allà, que no la deixaran seguir com hauria d’haver estat.

Per què diuen que no recorda res, però això malauradament és igual o potser pitjor. O potser no, llavors és quan l’angoixa em torna a envair desde l’estómac a la boca, per no deixar-me respirar. Per què el que em ve al cap és, quina barbaritat va viure, que el seu cap li impedeix recordar? O més que impedir intenta, protegir.

El seu cap, si el seu cap,

L’únic que per ara la protegeix, perquè abans qui havia de fer-ho no ho ha fet. La societat en la qual vivim.

Aquesta societat que encara permet que les dones vivim en eterna por, perquè lluny de desaparèixer, hi ha coses que es transformen en fets cada vegada més horrorosos, i menys distants.

Fets que no es castiguen com hauria de ser, al contrari en la majoria dels casos és revictimitza la víctima.

Fets que a sobre de no castigar-se, una part important de la societat, consumirà de manera morbosa, no com un fet que cal tractar amb responsabilitat, si no com un fet que pot omplir pàgines i minuts, traduïts en vendes i quota de pantalla.

Fets que quan moltes i molts de nosaltres ens en fem creus, i ens queixem com a persones feministes, se’ns titllarà de recurrents.

Doncs no Senyors!

Doncs no senyors, de recurrents res. I faig servir la paraula senyors amb tota, la intenció.

I ara no em vinguin amb el “Not all men” Si us plau, ara no.

Per què o ens posem tots les piles en visió feminista o això no ho arreglarem, perquè quan diem en visió feminista és perquè les que som agredides som les fèmines, i aquí dona igual com se sentia aquesta dona, aquí no parlem de gèneres, aquí parlem d’un cos que simplement per tenir una aparença femenina, alguns van decidir que podien utilitzar-lo com volguessin. I aquesta vegada amb un acarnissament que se surt de tota lògica.

Perquè lògica en una violació no n’hi ha mai, però la necessitat d’exercir la brutalitat d’aquesta manera, encara en té menys.

Ja no és una violació, és acarnissament, és voler fer mal a cor que vols. Que els passava pel cap? Sembla que era més d’un. No en tenien prou amb violar-la, era necessari això? I no estic dient que una violació amb menys brutalitat sigui passable. No per favor! Molt al contrari!

On vull anar a parar, és que no veuen que potser, només potser, hi ha qui veient que se’n surten tan fàcilment cada vegada porten les coses més al límit?

No podem seguir així!!!

Vivim en etern perill!

Que no ho veuen!

Ens maten,

ens menystenen,

ens violen,

ens revictimitzen!

Vivim en etern perill,

Que més hem de passar?

Ja n’hi ha prou!

I ja n’hi ha prou per què aquest és l’últim i brutal…

Si, perquè aquest transcendeix per la seva brutalitat, per què la familia demana ajuda als medis, però ni de bon tros és l’únic. Com dèiem és la punta d’un iceberg, que sura per la societat amb tota la impunitat.

Perquè d’agressions sexuals sense penetració, de violacions sense tanta brutalitat, n’hi ha constantment però només alguns transcendeixen. I mentrestant les dones seguim vivint amb por. I quan una d’elles decideix viure una vida normal com hauria de ser, com la que viu un home. Sortir, anar per on vol, fer una nit de festa on potser veus una mica més del conte o decideixes prendre alguna substància, com fan moltes persones i si són homes no han de patir per res. O només decideixes sortir, ballar, riure i passar-ho bé. Llavors és quan si passen aquestes coses, a més a més hi haurà qui et posi en dubte.

Per què recordem que la setmana passada va començar el judici de la violació a una menor a Manresa a l’estiu de 2019 Un judici en que les defenses no només usaven un to més aviat agressiu, sinó que una d’elles, va ser capaç de preguntar a la noia, la víctima, no ho oblidem, la víctima si havia tancat fort les cames.

No senyors no! Cap, cap, cap, decisió de com portar a terme una nit de festa de cap dona, justifica una agressió sexual, una violació o exercir qualsevol mena d’intent d’assetjament cap a una dona.

No sabem que acabarà passant amb aquesta última investigació, quins hauran estat els fets, o en quines circumstàncies. Aquí l’única cosa que veiem, és que com que les lleis i qui les apliquen no tenen realment al cap a les dones com a éssers de ple dret, les dones seguim patint un biaix social alarmant.

Que sentiem aquest matí a la ràdio que els pares comentaven que havien dubtat de deixar sortir a la seva filla aquella nit. Com a pares, ja patien abans que passes res, però com a pares volen que la seva filla visqui una vida plena i lliure. Jo com a mare ara penso, i com es deuen sentir ara?, pel mateix que dèiem de les víctimes, per què ara, es deuen culpabilitzar d’una cosa que els únics i absoluts culpables són els violadors de la seva filla.

Perquè senyores i senyors, de poc serveix una investigació policial, unes detencions i un lliurament d’aquests tipus d’homes en mans d’un jutge, si després les lleis o la seva aplicació no són les més dures possible. Si després salvatges com aquests, queden lliures o impunes i com que en moltes ocasions a sobre, a les dones se les ha culpabilitzat, ells es creixen i les dones queden més menystingudes encara.

Com volen que confiem en el sistema?

Com volen que les dones vagin a la policia perquè puguin fer la seva feina, que confïin en ells per denunciar, si després es trobaran amb un sistema, que les posa en dubte? I quan dic sistema, ara em refereixo al sistema judicial, als mitjans de comunicació i a la societat. Per què quan comences a posar preguntes sobre les víctimes sobre la taula, comences a qüestionar-les.

És quan comença l’aberrant procés de culpabilització de la víctima. Que potser havia begut massa, que potser havia pres quelcom… , que com anava vestida, que com és que anava sola a aquelles hores? Que per què va entrar en aquell pis amb un desconegut? No senyors no, per aquí no.

Quina mena de societat malalta culpa a les víctimes?

I només d’una manera esbiaixada, per que mai se’ns acudeix dir-li a un home, com és que te n’has anat a prendre unes copes amb uns desconeguts? No ho preguntem per què donem per bò que han fet noves coneixences, i han trobat uns nous col.legues de festa.

Aah noi, però sí que ens ho preguntem quan és una dona, i quan ens ho preguntem és per què alguna cosa ha fallat i la dona ha estat víctima d’una agressió sexual o una violació. I llavors per no acceptar que no anem bé com a societat, surt com una mena d’inconscient monstruós que comença a llençar totes aquestes preguntes a sobre de la víctima, en forma d’advocats de la defensa sense escrúpols, periodistes del linxament, jutges masclistes que no intenten fer justicia de debò i polítics que quan cal legislar, no hi posen el coll, i sembla que potser en fred ja no n’hi ha per tant.

I tornem a repetir, no senyors no! Cap, cap, cap, decisió de com portar a terme una nit de festa de cap dona, justifica una agressió sexual, una violació o exercir qualsevol mena d’intent d’assetjament cap a una dona.


Com sempre us deixem aquí Qui som, pels que ens llegiu per primera vegada.

Etern perill

Noticia. “Els mossos investiguen la violació d’una menor de 16 anys a Igualada. “

Be the first to reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.