Gordofòbia integrada

Spread the love

Gordofòbia integrada

Gordofòbia integrada, aquest és un post que fa molts dies que hi treballem, quan el tenim encarat d’una manera ens trobem amb alguna altra barbaritat que ens remou, i tornem a retocar-lo per no deixar-nos res al pap.

Doncs ara és un altre d’aquells moments, fa unes nits una piulada a tuiter que ens va arribar fins i tot a repugnar. Ho sentim, però amb segons quines bromes de mal gust no hi podem trobar la gràcia ni del dret ni del revés.

Anem a pams, la piulada feia mofa, de la fotografia d’una dona prenent el sol a una, platja nudista. En primer lloc, el poc respecte de fer una fotografia o difondre una fotografia d’algú que està tranquil.lament a una platja nudista, en segon lloc, no era una dona considerada amb un cos normatiu i la comparaven amb un pop. Gordofòbia integrada.

Vorejant la perversió.

Ens va semblar tant pervers tot plegat, i la tristesa més gran era que la piulada tenia contestes, cada una més desagradable que l’altre.

Vam estar a punt de contestar, però com que ja, estàvem en plena redacció del post, vam decidir que #AlBlogVas i formaria part de les nostres reflexions.

De veritat hi ha algú amb dos dits de front, que si recapacita bé la situació de la persona fotografiada i la mofa que se li estava fent, pugui dormir tranquil a les nits?. Portem la Gordofòbia integrada.

“¿Es ser gordo lo peor que un ser humano puede ser? ¿Es peor ser gordo que ser vengativo, envidioso, superficial, vano, aburrido o cruel? No para mí.”

J.K Rowling.

I és que on volem anar a parar, ens preguntem. Quin tipus de món estem disposats a tolerar amb aquesta Gordofòbia integrada? .

És millor una persona amb un cos normatiu que una que s’escapa del cànon estètic que marca la societat actual? I com a societat actual em refereixo des de la segona meitat del segle passat fins ara.

Converses que et porten fins al fons.

Gordofòbia integrada. Una conversa amb la meva germana petita em va fer reflexionar.

Estic donant-li moltes voltes perquè hi ha moments a la vida que tot i tenir coses molt clares, d’altres et fan veure com n’és d’important el que pensem de nosaltres mateixos i el que fem. I és que no ens adonem de com podem influenciar als altres i sobretot als nostres fills.

Doncs bé, jo recordo a la meva mare com una dona grassa. La meva germana també. I les dues hem tingut molts problemes per acceptar el nostre aspecte físic. No tenim el mateix aspecte, però a cap de les dues li ha estat mai fàcil acceptar el seu físic.

Doncs l’altre dia parlant de tot i de res. D’aquelles converses que passes d’una cosa a un altre.

De cop i volta em diu la meva germana: – Per cert! Que l’altre dia llegint un article sobre gordofòbia em vaig recordar que un dia la tieta em va dir que la mare tenia aquell “tipet tan mono”.

Aquell dia no li va fer ni cas, però de cop i volta llegint l’article se li va acudir d’anar a buscar les fotos que guarda de quan érem petites i va buscar una foto en concret que estàvem a la platja.

Hòsties, Hòsties…

La va anar a buscar i em diu, mira’t la foto. Hòsties, hòsties, em vaig quedar de pedra. En aquella fotografia la meva mare era una dona normal de principis dels 80′ .

Ni grassa ni prima, normal però el que es diu completament normal. I no em malinterpreteu ara a l’utilitzar la paraula normal.

M’explico. Amb normal vull dir que ni aspecte més aviat gras ni aspecte més aviat anorèxic. Potser hauria d’haver dit intermedi. Però em refereixo a normalitat com a persona com qualsevol altre.

La meva mare era mestressa de casa, no tenia una vida massa activa, així que suposo que em dec referir a això quan defineixo a la meva mare com a normal.

Ara bé, i aquí comença el perquè de la reflexió i del que la meva germana i jo recordàvem. La nostra mare la recordem de tota la vida fent dieta.

Ella ja es veia grassa, ja es posava a dieta constantment i nosaltres vam créixer veient- la i pensant que aquell aspecte no era el correcte. Per tant, nosaltres vam anar creixent interioritzant que està com ella era estar gras.

De fet, a la meva germana ja la va començar a posar dieta de ben petita.

A mi no, perquè ella considerava que jo tenia la Constitució física del meu pare i ell era llarg i prim.

Gordofobia integrada.
Gordofòbia integrada.

Difícil acceptar-nos.

Però això va fer a tres dones plenes de complexos. Ella perquè la recordem martiritzada pel seu aspecte.

A la meva germana perquè de ben petita ja va créixer pensant que el seu cos no era l’adient i va créixer no podent menjar com una nena normal.

I jo, que en principi sembla que no m’hauria d’haver afectat vaig créixer per una banda pensant que no m’agradava que estesin tot el dia posant-se amb l’aspecte físic de la meva germana i obsessionant- me per no assemblar-me a la meva mare.

Així que en alguns, moments entre els meus 15/17 anys vaig arribar a pesar fins i tot 43 quilos. De fet només em sentia bé quan ratllava els 45 kg, i recordo que quan estava en 48 kg em veia grassa i em desesperava.

Així que per sort meva un dia vaig decidir no pesar- me mai més.

Amb tot això, tenim un post sobre la pressió a la qual està sotmesa la dona pel seu aspecte. I el més fort és que ara sembla que en certs moments volen posar de moda el que anomenen Curvis, però és clar, només podràs ser una curvi acceptada si fas el que s’ha de fer… Engaño tras engaño

Gordofòbia integrada

Però és clar, si mirem el nostre voltant un exemple molt senzill, el tenim com comentava l’altre dia la Sílvia Catalán, amb els dibuixos animats, per exemple.

Quants personatges trobem grassos i herois d’una sèrie, o el llest o el popular?, esmento aquests tres estereotips per què a les sèries infantils de dibuixos o no, n’està ple. A banda de ser el galifardeu que sempre menja, i que ningú li fa cas, si te sort per què moltes vegades acaba sent el que tothom aparta o se n’enriu. No hi ha massa més personatges.

Llavors ens en tornem al principi del post i veiem que tal com s’hauria desenvolupat en una “gracioseta” sèrie per infants, tota una colla d’adults responen al mateix patró de comportament.

Deshumanització total.

Doncs tenim un greu perill senyores i senyors, per què tots hem crescut veient que el gras del lloc és el bufó de la cort.

Com podem acabar d’aquesta manera? Deshumanitzant el cos si no acompleix els canons normatius. Sense pensar que aquell cos en realitat és un envàs, que porta dins una persona.

I molts s’escuden darrere la salut, molts dels que ens estan llegint segur que els ha passat pel cap allò de es que és per salut que s’ha d’estar prim.

Perdoneu, però com dèiem fa unes línies la gordofòbia integrada que tenim fa que considerem grasses persones que no ho són o que persones que per constitució física no estan dins els cossos normatius ens veiem amb el poder de jutjar- les.

Aquí la salut no hi té res a veure, molta d’aquesta gent, que amb sort, mirem de reüll, estan més sanes que d’altra que admirem. Deixem de posar excuses a la gordofòbia que portem dins i ja serà cadascú amb el seu metge qui es preocuparan per la seva pròpia salut. No els calen ni jutges ni salvadors altruistes.

Aquí el que cal és respecte i canvis de mentalitat. Acceptem d’una vegada que, ens agradi o no, els imputs constants i des de petits, ens han convertit en còmplices dictadors de la imatge.

És un tema tan complex i que afecta a tantíssimes persones que aquesta només és una de les primeres reflexions.

I senyores i senyors, una persona no és normativa, una persona ÉS i PROU!

Segon i tercer posts:

Grassofobia Gordufòbia 2.0

Grassofòbia/ gordofòbia i la manipulació encoberta


Com sempre, us deixem aquí Qui Som, pels que ens, llegiu per primera vegada.

Gordofobia integrada.

Be the first to reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.