Pandèmia sense solució

Spread the love

Pandèmia sense solució

Pandèmia sense solució. El post d’avui és més aviat un post reflexiu per a tots i totes que no pas una altra cosa i el títol no és escollit en va.


Avui parlarem i posarem alguns exemples propis de com una veritable pandèmia pot arruïnar moltes vides, de com una pandèmia a la qual no l’hi donem importància pot ser el “càncer” d’un grup de persones”, avui tractarem del que per nosaltres és una veritable xacra social, la pandèmia de les pandèmies.
És un tema que hem experimentat, hem viscut i realment hem patit en pròpies carns.


La pandèmia en qüestió és ben coneguda per molts de nosaltres i se n’han escrit llibres i tot.
Se’n diu EGOISME.


Se’n diu ser egocèntric, mirar tan sols pel propi be particular.

Se’n diu aprofitar-se d’altres persones per aconseguir un objectiu privat o particular.

Se’n diu ser un autèntic fill de la seva mare.


M’explicaré i ens entendrem ràpidament.

Si busquem la paraula egoisme a la Viquipèdia surt definit com a: “excessiu amor per un mateix que fa atendre únicament a l’interès propi, fins i tot podent causar mal als altres.”


Tanmateix, i filosòficament, es parla molt de l’egoisme ètic i ens ve definit de la següent forma: “doctrina filosòfica que proposa que cadascú s’ocupi del seu propi interès i així el conjunt de la societat funcionarà.

Els seus defensors afirmen que el més racional és que cada individu busqui satisfer les seves necessitats, que coneix millor que ningú, sense fer mal als altres. És la base de molts corrents de l’anarquisme, en posar la persona i no el conjunt al centre.


L’egoisme ètic critica la caritat perquè degrada el proïsme, en considerar l’altre incapaç de buscar el seu propi bé. També sosté que la majoria de normes morals neixen del propi interès: es posen límits generals per evitar que els excessos d’altri perjudiquin l’individu, per tant si cadascú mira per ell sense ferir ningú, no caldran aquests límits, que estaran implícits en la conducta general. Es lliga a l’egoisme psicològic, que afirma que hom sempre busca el mateix interès, fins i tot als actes altruistes (recompensa en forma de sentiments positius).


Els seus detractors opinen que aquesta norma porta a la immoralitat perquè acaba prevalent la llei del més fort en cas de conflicte d’interessos. A més a més, creuen que la societat, la vida en comú, es basa justament en els principis oposats, en enfortir els lligams, l’altruisme i les obligacions mútues”.


Llegida la teoria de les paraules i sabent-nos que tots a partir d’ara parlarem del mateix,

Comencem !

Ja fa temps que ambdós vam coincidir en una associació sense ànim de lucre. En aquesta associació el fi d’aquesta, era ajudar als altres, de forma desinteressada i sense percebre cap compensació econòmica a canvi.

Com a moltes associacions on el voluntarisme és la base d’aquestes.


En aquesta associació i en els seus principis hi havia el Sr. X. Aquesta persona, que es deia que era el creador i fundador i pare de l’associació. Arribat un punt on les donacions eren importants va decidir que dels 4 coordinadors a escala catalana, en feia fora a dos, ja que anaven en contra seu. El tercer va plegar en veure que la resta de direcció donava suport a aquesta persona al·legant que “Bueno, és que hi dedica molt de temps, si ho diu ell tindrà les seves raons…” i altres excuses supèrflues que en cap cas implicaven, posar en mans de l’assemblea les decisions importants de l’associació.


Amb posterioritat el 3r coordinador va tornar a l’associació, ja que el moment ho requeria i diverses persones així l’hi ho havien demanat. Aquest 3r coordinador, quan va tornar ja va advertir que no pensava callar i que totes aquelles coses que no veiés clares (econòmiques i pel que feia ,de com es prenien les decisions) les rebatria fins a trobar-les tots o una majoria, raonables.

Amb el temps, aquest 3er coordinador va anar advertint que hi havia aspectes econòmics que no l’hi quadraven, que es prenien decisions que afavorien personalment a una sola persona, etc.


Doncs finalment…

Aquest 3r coordinador va ser expulsat perquè tan sols creava discòrdia. Discussions inútils. Dir que en el moment de ser expulsat, altres coordinadors i voluntaris van plegar de l’associació en suport a aquest 3r coordinador, i perquè no volien estar en una associació on una persona s’aprofitava econòmicament i personalment de tot plegat.


Resultat: al cap d’uns mesos va sortir una notícia que hi havia un desfalc (conegut) en aquesta associació, molt important. Però Oh!, la persona que l’hauria ocasionat havia plegat feia unes poques setmanes al·legant motius personals… . Suposem que no cal esmentar que es deia Sr X, oi?


Bé, una molt clara història de com una persona egocèntrica es pot carregar una associació que va néixer amb un fi meravellós. Formada per voluntaris que hi deixaven temps, recursos propis i diners propis…, Un autèntic desastre, vaja.

Persones que parlen bastant bé, que saben convèncer que saben il·lusionar-te amb els seus propis projectes i en els que tu comparteixes el mateix sentiment o el comparteixes en part.

Persones perilloses, persones altament narcicistes i egocèntriques.

Persones perilloses i que possiblement podríem dir que també tenen un punt o són “assetjadors” en potència, persones altament narcisistes.

(segons la Viquipèdia, el narcisisme seria l’amor excessiu cap a un mateix, que fa que l’orgull cegui la valoració real i menyspreï els altres. Ha estat catalogat com una malaltia mental, tot i que en poca proporció és un tret de la personalitat de tots els individus) Una pandèmia sense solució?


I jo penso, i reflexiono sobre aquest tema.


Si jo puc ajudar i fer quelcom que per una altra persona n’és profitosa, o sigui que l’ajudo desinteressadament, és fabulós oi?


SI tots ajudéssim i dediquéssim un xic de nosaltres a ajudar als altres, a fer aquelles coses que per nosaltres són “un moment”, un “petit esforç”, una “tonteria” , però que per altres els suposa un món penso que tot plegat seria molt més fàcil oi?. I si, fer sense esperar res a canvi, fer sense que hi hagi la necessitat que l’altre tingui l’obligació de compensar-ho. Per la simple compensació si ho voleu dels autos-pensaments positius de haver fet quelcom be al llarg del dia. I sobretot amb el dia a dia, ajudariem a posar fi a aquesta pandèmia sense solució.


Però estimats lectors, realment vivim en un món on el més fort és l’únic que val la pena. El que té molt és l’única persona que val la pena. El que aparenta que és “super guai” és l’única persona que val la pena… . Un món on ja des de ben petits, ens ensenyen que tan sols val ser el millor, ser el primer.
I això em recorda a una cançó que ve molt al fil que es diu “Cum Laude” i és del grup “El niño de la Hipoteca”. Si, reconec que escolto tota mena de música, però doneu-l’hi 3 min i 20 segons per escoltar-la i reflexionar sobre les seves paraules, sobre el que diu i com ho diu.


Realment l’educació que s’ofereix va massa en aquest camí i provoca que cada vegada més, tinguem monstres perfectes i tinguem menys persones.

Un altre tipus d’egoisme…

Seguint amb totes aqueste reflexions d’en Resclar, jo fa uns dies recordava a un antic company de feina, i vaig pensar també que se n’hauria fet.

Ja sabeu els que ens aneu llegint que entre altres temes hem estat parlant de la salut i el biaix de gènere, doncs indagant i posant en ordre les idees per aquests posts, vaig recordar-me d’ell.

Fa forces anys ja, jo treballava en una multinacional on en aquell moment jo m’hi sentia molt ben tractada. En aquell moment tenia un càrrec i malgrat els problemes de salut podia organitzar-me de manera que quan em trobava malament ningú posava en dubte la meva vàlua. Ni el meu equip, ni els meus superiors. Val a dir que això va durar, el que van durar els superiors que venien del nord d’ Europa. Res a veure amb el relleu posterior de la gent del país)

Però seguim, he fet aquest incís, per què així s’entén que jo no havia d’amagar res, que el dia que no estava catòlica, no em feia falta dissimular. Tots sabien si estava bé o no, i respectaven els meus tempos.

I aquí és on arribo a l’anècdota. Un migdia a la cuina del personal, tot dinant, aquest noi, em diu:

-Saps per què vull estudiar química? i li dic, no, explica’m. Per què? (M’agradava molt que la gent m’expliques com se sentia, i quines inquietuds tenia cap al seu futur. Sobretot quan eren estudiants que venien a fer jornades de tardes o dissabtes).

I em va donar una raó, que em va fer saltar la llagrimeta.

-Doncs per què sempre m’ha agradat, però des de que t’he conegut, i veig com pateixes, vull poder arribar a treballar a un laboratori farmacèutic. Per poder col.laborar en la investigació d’una pastilla que et pugui curar.

Aquell nano em va arribar al cor!

Però ara bé la reflexió que em vaig fer llavors i malgrat que han passat molts anys no només no ha canviat, sinó que s’ha refermat.

Aquell noi a punt d’entrar a la universitat, veia com la seva cap patia més sovint del que voldria, una sèrie de símptomes pel seu mal. Ell, amb tota la seva bona voluntat volia poder fer quelcom per ajudar-la. A ella i a la resta del món. Ell volia ser químic per guarir a la gent, per trobar medicines per ajudar.

I jo, me’l vaig mirar i li vaig agraïr amb tot el meu cor, el que acabava de dir. Però malauradament, jo ja feia anys que havia estudiat màrqueting i vaig pensar, no sé si les farmacèutiques es mereixen gent com tu. Empreses que engreixen dia a dia aquesta pandèmia sense solució. Aquest egoisme recalcitrant.

M’explico:

Aquell nano, tenia una vida per endavant. Una vida que volia dedicar a buscar cures per la gent, volia ajudar. Dedicar les seves hores de treball a quelcom productiu per la resta de persones. Ho vaig trobar tan noble. Però a la vegada pensant en els lobbys farmacèutics, en aquest afany de fer diners. De vendre per engreixar els comptes corrents, per pujar les cotitzacions a borsa, és mereixien gent com ell?

No només això, es mereixia ell, ser enganyat per aquestes empreses? Dedicar hores i hores d’estudis pensant que estava dedicant la seva vida ajudar, i que després segons que sortís, no acabaria al mercat, o hi acabaria massa aviat?

Doncs no, no s’ho mereixen. Però com deia en Resclar i fa temps que hi donem voltes, l’egoisme pot més que qualsevol cosa avui en dia.

En aquest cas l’egoisme capitalista de moltes empreses, posaran fi a les bones intencions de molts ciutadans. I malauradament, anirà minant a aquestes persones, els voldran sotmetre a la seva manera de veure les coses, que és, jo m’enriqueixo i tu abaixes el cap. Mentrestant enriqueixen també la pandèmia sense solució.

…Cantos de sirena

Tanta gente buena, tanto hijo del mal, y yo tan neutral

Más vale ser sombra, y que nadie me haga sombra y nunca destacar

Todos tus consejos los desaconsejo tu mentalidad la voy a ilegalizar

La verdad expira, la honestidad es mentira y popular mi intimidad…

Cum Laude– El niño de la hipoteca.

Com sempre us deixem Qui som, per a tots aquells que ens llegiu per primera vegada.

Pandèmia sense solució
Un garbuix de males intencions que acaben amb la bona fe de molts.

Tot i que val a dir, que nosaltres vivim entre muntanyes, en una terra on encara es fan tractes donant-se la mà. On la paraula encara conta i pots trobar gent que encara confia en la gent. Però això, ja és un altre post.

Be the first to reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.