Si no produeixes no existeixes.

Spread the love

Si no produeixes no existeixes.

Si no produeixes no existeixes. Aquest post és una queixa més que una reflexió de l’en què ens estem convertint.

Si mirem al nostre voltant, sembla que només conti aquell que pot treballar i a l’hora consumir.

Estem en un món on el més important, si més no el que omple les nostres vides és, en primer lloc la feina. Anar a treballar per produir, per formar part dels membres de la societat respectables. En segon lloc consumir. Si, si, el que sigui, coses, experiències, xarxes socials, és igual la qüestió és tenir, ser el primer i el més feliç. I sobretot exhibir-ho a les xarxes, perquè està clar, que si no et veuen no existeix.

Quina peneta, no? que si no produeixes no existeixes?

Doncs nois, nosaltres parlant i parlant, i vinga amb les nostres xerrameques, hem arribat a la conclusió que “Vaia merda, no!” mirem el nostre voltant, és el mateix que el vostre en aquest aspecte.

Han aconseguit que siguem un ramat, quina ironia eh!, buscant la immunització de ramat i ramat si, immunització, ni vacunant-nos noi. Però avui no toquen vacunes, per això ja teniu un post que vam escriure fa uns mesos que us hem deixat enllaçat a la paraula vacunes. Doncs com anàvem dient som un veritable ramat, ens matem a treballar, els que encara tenen feina, ens morim per consumir, aquí tots tinguem o no feina, i entre una cosa i l’altra oblidem qui no pot fer cap de les dues coses, i els oblidem per què com dèiem, si no produeixes no existeixes. Per què som una societat adultrocèntrica que només mira pel que pot produir, pel que pot generar redits a la mateixa societat i els altres… doncs ai las!, ens fem els ximples com si no anés amb nosaltres.

Però qui són els altres?

Doncs els altres estimats i estimades lectores, son ni més ni menys que infants, avis, i gent amb dependència. Així a grans trets, per què podríem ampliar una mica més però se’ns faria massa llarg el post.

Que com us heu quedat?, que us en sembla?, no em direu ara que no és veritat. Als infants estem tot el dia pensant com aparcar-los i moldejar-los per aconseguir que no molestin gaire als adults. Als avis no tenim temps per ells, busquem residències on se’n puguin ocupar i tenir-los col.locats. I a les persones dependents, ja és un drama total. Aquests si que noi, una cosa són les lleis i les suposades meravelles dels serveis socials, i una altra de molt diferent la merda de realitat que tenim.

Un exemple esfereÏdor,

El vam llegir l’altre dia al diari Ara, “M’han insinuat que renuncïi a la tutela de la meva filla perquè pugui anar a una residència” Us demanem que llegiu l’article per què és tan horrible com sona el titular. Ens vam quedar sense paraules no podíem entendre, com és pot arribar a dir una cosa així a uns pares. Uns pares que busquen solucions per la seva filla i li acaben dient que com no en tenen, la faci entrar al sistema, per què així no tindran més remei que atendre-la. I llavors nosaltres que estem llegits i viscuts pensem… sí,sí, però a banda de la barbaritat, quina atenció rebrà? perquè no és tan difícil saber que entrar a formar part d’un sistema com aquest no és pas ni un present ni un futur fàcil.

Hem de dir que ens vam posar en contacte amb la mare d’aquesta nena, la Maria, abans de parlar-ne al post per què no volíem que pogués sentir-se malament. I li agraïm a la Maria que al contrari, ens va donar les gràcies perquè era una via més de visibilització.

I si hem dit dues vegades el seu nom Maria, i ara una tercera vegada. Per què totes aquestes persones que passen per aquestes situacions com la Maria, el seu marit i la seva filla, tenen nom. Són persones, de carn i ossos, i la societat els deixa de banda en el pitjor moment.

En aquest cas són pares d’una criatura amb una discapacitat. Una criatura que necessita ajuda per desenvolupar-se i poder obtenir la millor vida que es pugui en les seves circumstàncies. Però és clar no ho oblidem si no produeixes, no existeixes.

No oblidem que:

Segons la wikipedia:

L’adultocentrisme s’enforteix amb la difusió d’un estereotip sobre la infància i la joventut que generalitza i homogeneïtza la imatge sobre els comportaments dels seus integrants.

En l’imaginari, l’estereotip de la joventut es representa com una persona de classe mitjana o alta, urbana, estudiant, home, de raça blanca, heterosexual i sense discapacitat.

No obstant això, existeix una gran diversitat de joves, tenint en compte, a més, factors com la classe social i econòmica, rang d’estudis, identitat i orientació sexual, origen i diversitat funcional.

I en aquest cas tenim, un infant amb discapacitat d’un entorn rural i llavors ens trobem que acaben rebent aquest tipus de respostes. Respostes que malauradament en altres casos molt diferents tampoc se salven de més bajanades. Nosaltres coneixem un cas d’una mare soltera, que li van arribar a dir que primer s’endeutés i després ja mirarien d’ajudar-la. Que com ella s’anava espavilant doncs que no podien fer res, així que en aquell cas, algunes de les solucions eren menjar menys per posar un plat a taula al fill, i passar fred quan el fill no era amb ella.

Veieu on volem anar a parar?

Hi ha casos amb avis aparcats a qualsevol lloc per què no ens en podem fer càrrec, o avis esclavitzats tot el dia amunt i avall amb els nets per què els pares tenen massa feina, o no poden conciliar horaris laborals, o necessiten temps per fer, comprar, i penjar tota aquella felicitat a les xarxes.

I al final que queda de debò?, volem dir, i la relació d’aquests pares amb els seus fills?, que entre escola i tota la càrrega d’extraescolars, no es veuen gairebé fins a l’hora de sopar i llavors corre, corre que demà és Sant Torne-m’hi.

I la relació d’aquestes famílies amb els avis siguin el cas que sigui dels que hem esmentat?

I la relació entre les parelles?

I la relació entre els amics? Els de debò, els de l’abraçada genuÏna i la mirada còmplice, i el somriure que ens tranquil.litza. Per què tenim clar oi, que els amics de les xarxes en un tan per cent molt elevat, no són amics?, ens acompanyen en unes rutines per què no ens adonem que realment per la gent que tenim al voltant, al costat, no tenim temps?

Producció sense fi, destrucció de l’èsser

En definitiva, si no produïm no som aptes per la societat en la que vivim, si no demostrem que som més que els altres, no som algú apte per qualsevol cercle social. Però parem un moment i anem a buscar la història de la humanitat i ens adonarem ràpidament com quatre cínics ens han manipulat fins a arribar a on som. Si no produïm no existim.

La majoria d’avenços han servit per avançar, per viure de forma més còmoda. Fins a aquí tot correcte.

Però la construcció de la societat en què ens movem, està provocant que tots aquests avenços tecnològics ens portin a ser cada vegada més productius amb termes materials. I la meva pregunta és, per arribar a on?, per arribar a què?

No tenim temps pel descans, no tenim temps per nosaltres, no tenim temps pels nostres. 

Com dèiem, els infants cada vegada entren abans a les escoles bressol, mal anomenades per molts, creiem nosaltres, guarderies. Si on guardem la canalla, buff, llar d’infants millor. Però és que per molts malauradament és on desen la criatura des de gairebé els primers mesos de vida. I ara no ho diem com un retret cap a aquells pares, ho diem com un retret a la societat que formem entre tots. Per què no ens deixa moltes vegades més remei que fer-ho.

No tenim temps pels nostres avis perquè en comptes de valorar-los i aprofitar tot el seu bagatge de vida i coneixement, els volem tenir aparcadets també i que no facin gaire nosa.

I si tenim la situació d’un familiar malalt, o d’una persona dependent, per la raó que sigui. Estem en una societat que no ens deixa ni dóna facilitats, per poder atendre-la. No deixis de treballar, de produir, però tampoc et donarem ni solucions ni garanties que puguis tenir als teus ben atesos.

I del temps lliure ja no en sabem gaudir…

No gaudim ja d’aquells dinars amb sobretaula que s’ajunten amb el sopar perquè fem tard a algun lloc o perquè tenim unes autoimposades obligacions o perquè com que ja hem fet la foto d’instagram la resta queda en un segon pla.

Quedem amb amics i coneguts per prendre quelcom i tan sols som uns éssers al voltant d’una taula cadascú amb el seu telèfon mòbil. Ja no sabem jugar, ja no sabem divertir-nos. Només sabem ser productius perquè ens han inoculat que si no produïm no som i si no som no valem res. Per què si no produïm no existim.

Per què passar una tarda tranquil.la a casa amb els teus o amb tú mateix. Gaudint d’un bon llibre, d’una pel.lícula, d’una tassa de cafè fumejant i una mica de música. De les rialles dels teus, això, no costa diners i llavors sembla que ja no té valor. Això no queda tan estètic a Instagram i llavor sembla que no te valor.

I arriba dilluns i ens pregunten que tal el cap de setmana, i dius bé! i et diuen que has fet? i dius …

Vaig passar una tarda tranquil.la a casa amb els meus (o amb tu mateix/a). Gaudint d’un bon llibre, d’una pel.lícula, d’una tassa de cafè fumejant i una mica de música. De les rialles dels meus…

… però com que això, no costa diners i llavors sembla que ja no té valor…

Dius…

… RES …


Com sempre us deixem aquí Qui som per als que ens llegiu per primera vegada.

Si no produeixes no existeixes.

Be the first to reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *