Societat de mètodes però poca empatia

Spread the love

Societat de mètodes però poca empatia.

Societat de mètodes però poca empatia. Fa dies que li donem voltes a com comencem a tractar els nostres fills des de ben petits, des de nadons.

Tenint en compte que nosaltres també hem estat petits i segurament recordem el que no ens agradava que ens fessin, hi ha coses que no ens entren al cap. Si que és veritat que hi ha gent que recorda més que d’altres, però alguna cosa recordem tots, no? . Doncs això que allò de “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per ningú” potser hauriem de començar a aplicar des de ben petits. Que en aquesta societat adultocèntrica, cada vegada pensem menys en els petits.

Per començar us direm que aquí som de Carlos González, amb llibres com: “Omple’m de petons” ” El meu nen no menja”, o Rosa Jové amb “Ni rabietas ni conflictos”, o “Dormir sin làgrimas” entre d’altres. Nosaltres esmentem aquests quatre perquè són els que jo vaig tenir com a referent amb la criança de la meva filla. Jo, com ja he esmentat en algun altre post vaig fer el que se’n diu criança respectuosa amb la meva filla. També vaig llegir els llibres de mètodes que per sort ja estan desmentint que siguin bons per al desenvolupament dels nadons, però que malauradament encara molta gent aplica. Però em van semblar tal aberració que no només no me’ls vaig plantejar, és que alguns mètodes de criança van ser els que em van fer veure que ni boja seguiria aquelles pautes.

Més aviat van refermar-me en la criança respectuosa i els referents que us he compartit.

Partim de la base que tots els pares volen el millor per als seus fills, d’altra manera no podem pas entendre-ho.

Però a vegades veiem, sentim, observem i llegim coses que ens fan perdre aquesta base. I llavors és quan ens preguntem, però cap a on va l’ésser humà?

Clar, estem en una societat que només hi ha dues coses que sembla que es valorin:

Una la productivitat!

I tot el que comporta això. És a dir: estrés, falta de temps,

L’altra el consum!

I clar, consum de tota mena, de coses, d’experiènces, de felicitat, de xarxes socials on demostrar aquesta felicitat…

Dit això tornem als inicis del post, de la societat de mètodes però poca empatia.-

Com que hem de ser productius, enfoquem la nostra vida a la feina, per ser uns ciutadans plenament integrats. I tornem a centrar la nostra vida a la feina que és la que ens donarà els diners per poder consumir, coses, experiències i felicitat.

Mentrestant anem tan cansats que quan decidim fer el pas de la maternitat/paternitat el que realment no tenim és temps per una cosa que paradoxalment la societat t’exigeix, però no està preparada per assumir.

Ens expliquem. La maternitat/paternitat no és una cosa ni ràpida ni senzilla. Lluny del que molts pensen, és necessari acabar invertint la majoria dels teus esforços als teus fills. Allò que els fills et canvien la vida, és exactament això. Te moltes, moltíssimes coses positives, però també en té de negatives. Algunes es converteixen en negatives per com tenim organitzada la societat, i d’altres per aquell tabú de no dir les coses pel seu nom. Com si el fet de poder valorar amb coneixement de causa o transmetre els nostres problemes, sentiments i frustracions com a pares, ens fes pitjors pares.

Doncs el que dèiem,

a causa de la voràgine de la vida diària, molts pares es troben amb el problema de fer adormir els seus fills. Ep! Al tanto que va de canto! que no dormen les criatures? No, no és això. En la gran majoria dels casos dormen. Mai millor dita aquella frase de dorm com un bebé. Aquí el problema està en una societat adultocèntrica. Una societat que pretén que una cria ( i no oblidem que la cria humana, és dependent durant molts anys) tingui els mateixos cicles que els adults. El mateix nivell de comprensió que un adult. La mateixa manera d’entretenir-se que un adult. Les mateixes necessitats afectives que un adult. I això senyors…

Ens sap greu però … No és així!

Les nostres cries, a banda de tenir un llarg procés de maduració fins a l’edat adulta, tenen els seus cicles vitals propis per poder desenvolupar-se en adults sans. Tampoc hauríem d’oblidar que nosaltres adults d’avui, hem estat infants d’ahir, i que amb nosaltres també és van portar a terme visions adultocèntriques en la nostra educació. Per tant, no acabem massa d’entendre com no hi ha més gent qüestionant-se que no anem massa bé. Que en comptes de voler canviar les coses es plantegin el món com els antics “Sargentos Chusqueros ” que com a ells els havien fotut durant el servei militar, doncs que es fotessin ara els novatos.

Aquest paral.lelisme, el fem per què jo, com a mare, he sentit moltes vegades a pares quan es parlava de canvis en el sistema educatiu: -Buff, no n’hi haurà per tant, nosaltres ho vam fer així i ens aguantàvem. o dir: -No,no, poseu-los més deures que així estan més entretinguts i no maregen. Per no mencionar la cerca de mil i unes extraescolars per “aparcar” literalment als seus fills.

Entenem com moltes vegades estem cansats, esgotats, i necessitem el nostre espai, ens ha passat a tots. D’altra banda, és que hi ha adults que necessiten aparcar als seus fills constantment, i això és el que no entenem. Però tornant al que ens ocupa, la frase que pitjor he portat mai, és:

-A nosaltres ens ho van fer i tampoc hem sortit tan malament.

Societat de mètodes però poca empatia

A nosaltres ens ho van fer i tampoc hem sortit tan malament

A veure, a veure, a veure…

Aquesta frase la vaig sentir en una ocasió en què una mestra insultava i menystenia als seus alumnes davant dels altres. De fet, no els fotia un clatellot, per què ara no es pot. En temps passats ho havia fet.

Doncs una mare, que n’havia sigut exalumna, escoltant la queixa d’altres, va exterioritzar aquesta perla.

Jo en sentir-ho, vaig sentir un CLATACLOC,CLOC,CLOC…. Si, eren els meus ovaris caient per terra… vaig quedar totalment sense paraules, el meu cervell bullia, no ho poseu mai en dubte, però jo vaig ser incapaç de reaccionar davant d’això.

Clar el que a mi em van quedar ganes de dir-li és: -Bé, que no has sortit tan malament… potser si m’ho preguntes a mi, no rebràs una resposta que t’agradi, per què per mi malament, tens raó no has sortit. Has sortit FATAL NENA! Però aquí ja se m’haurien injectat els ulls en sang i la cosa hauria agafat un caire gore, que no hauria sabut gestionar.

A veure…

Tot i el sarcasme o ironia que hi he volgut posar, us dic de debò que això em sembla d’allò més preocupant. Jo recordo moltes de les coses que em van fer sentir malament de petita, o que em van ser un escull, i sincerament intento que no es repeteixin en l’educació de la meva filla. Jo vaig enganxar encara una escola de molt petita en la qual feien ús de la violència física, hi vaig anar només un curs, però vaig rebre unes bones garrotades amb una vara de fusta a les mans, i que voleu que us digui, mai de la vida voldria que un fill meu, passes per això.

Doncs bé dit tot això torno al moment bebé i dormir. Societat de mètodes però poca empatia.

Hi ha un conegut mètode, per ensenyar a dormir als nadons sols, al seu llit. Doncs bé, aquest mètode que molts ja deveu saber per on vaig, consisteix ( Tot i que ara rectifiquen i diuen que els pares els van interpretar malament), bàsicament deixar plorar el teu fill fins que aprengui que s’ha de quedar sol i adormir-se.

Els origens d’aquest mètode està en el conductisme, el mètode és d’un metge nord-americà Richard Ferber que basant-se en el conductisme, va elaborar el mètode que aquí va popularitzar un altre metge. Quan parlem de conductisme hi ha dos noms referents Bf Skinner i Ivan Pavlóv.

Com dèiem, avui en dia, s’ha moderat una mica en el seu discurs, n’ha rebut per totes bandes i els que ja tenim una edat, hem vist com en entrevistes i en la seva pròpia web, s’ha retractat d’una manera subtil al que deia als anys 80/90.

Aquí us deixem enllaçat el post d’una noia que explica el seu cas, però a banda de fer-se grans molts dels nens de la primera etapa del mètode que molts s’han atrevit a explicar i d’altres tenen problemes i potser no han estat capaços d’associar-ho. Molts pediatres i psicòlegs han dit des de sempre que aquests mètodes no eren adequats per al desenvolupament sa d’un humà.

Amb el temps per sort…

Hi han hagut descobertes científiques que ho han deixat clar i ha hagut d’anar suavitzant el discurs.

En aquests moments se sap que simplement usant un mètode conductual, l’única cosa que fas és que el nadó, o nen petit, deixi de plorar per què acaba veient que ningú anirà a donar-li consol o ajuda.

Segons el conductisme el comportament ha de ser l’únic objecte d’estudi de la psicologia, i per tant, els termes mentals (creença, objectius, afectes, etc.) no tenen gens interès per a determinar la conducta. Per tant el conductisme és una disciplina que s’interessa només pel comportament. ref-Wikièdia.

Però que passa realment al cervell del nadó?

Els nadons, sobretot alimentats amb lactància materna, necessiten menjar sovint, tant durant el dia com a la nit, per assegurar el seu creixement i mantenir els nivells de sucre en la sang. Despertar-se i demanar contacte és un mecanisme de supervivència. Els nostres avantpassats, nadons completament indefensos, necessitaven assegurar-se que la seva mare era sempre a prop seu perquè no vingués el llop i se’ls mengés. La manera d’assegurar-se’n era despertar-se sovint, i, si la mare no hi era, cridar-la i reclamar protecció. Ni de bon tros, com insinuen alguns per coaccionar als pares i acaparar l’atenció. El plor és la manera que té el nadó per comunicar-se, no oblidem que encara no parla, en cap cas de coaccionar a ningú.

El nadó en aquell moment posa l’alerta, l’instint de supervivència, necessita saber que la mare és a prop, per què això bàsicament el salvarà dels depredadors.

i ara em direu, no n’hi ha de depredadors a casa, si és clar que no n’hi ha, però això ho sabem tu i jo, no un nadó. Aquí us deixem enllaçat un escrit que aclareix moltíssimes coses. Enllaç : Los niños nos necesitan también por la noche.

En els últims estudis s’han fet descobertes per rectificar segons quins mètodes

S’ha descobert a més a més, que quan el nen petit o nadó no rep l’atenció que necessita s’activa el seu sistema nerviós. L’estrès que està vivint fa que alliberi una hormona anomenada cortisol, que a llarg termini pot arribar a concentracions tòxiques capaces de danyar el cervell infantil en desenvolupament.

Diversos estudis científics han demostrat que si els nadons suporten molt estrès, el que més estrès els genera és que la mare els deixi plorar, la seva capacitat per lluitar contra l’estrès quedarà afectada de per vida. 

El nadó quan plora fins a esgotar-se i acaba dormint deixa de plorar, sí, però ho fa per esgotament, per supervivència. Desconnecta i el que entén és que no l’atendran. En aquests estudis també s’observava que posteriorment a deixar de plorar, els nadons malgrat que ja no ploressin, seguien produint cortisol. I generaven un estat d’ansietat constant.

Sabent això, ens preguntem…

Si la nostra capacitat de lluitar contra l’estrès, queda afectada de per vida, quina manera és aquesta de conformar la societat de les noves generacions? Com podem estar tan tranquils llegint això i pensant que en un futur, els nostres fills estaran en un constant estat d’alarma?

Sincerament, encara no entenem com no se’n fa més ressò. O potser sí que ho entenem, potser només potser. I si no se’n fa ressò per què llavors la gent començaria a veure la realitat? Per què llavors molta més gent veuria que tal com ens han muntat el tinglado social, l’única cosa que ens queda és seguir a la roda del hàmster, treballant, consumint, i tolerant mètodes per tot, però desatenent l’empatia pels altres? En aquesta societat de mètodes però de poca empatia?

Començant, malauradament, pels nostres fills?

Per pensar-hi gent, per pensar-hi… per què potser hauríem de passar d’una societat de mètodes però poca empatia, a una societat empàtica de menys mètodes.

Societat de mètodes però poca empatia
Societat de mètodes però poca empatia.

Com sempre, us deixem aquí Qui som, pels que ens llegiu per primera vegada.

Be the first to reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *